Author / Círculo Podemos Ribes-Les Roquetes
JORNADA COL•LOQUI SOBRE LA RENDA BÀSICA UNIVERSAL A LA SALA POLIVALENT DE VINYA D’EN PETACA A LES ROQUETES (SANT PERE DE RIBES)
El dijous dia 26 de Febrer els cercles de Podem de la comarca del Garraf organitzem una xerra col•loqui sobre la renda bàsica universal a la Vinya d’En Petaca de Les Roquetes.
Aquesta jornada començarà a les 19.00 i durarà fins a les 21.00. Es dividirà en dues parts:
1ª part.
De 19:00 a 20:00, intervindran els ponents: Daniel Raventós (economista i president de la Xarxa de renda bàsica i, sense por d’equivocar-nos, podríem dir que és la persona que més coneix sobre el tema a nivell europeu). Estarà també amb nosaltres Tamara Ruiz (treballadora social i membre fundador del circulo Podem serveis socials) i Héctor Zapata (membre del circulo Podem renda bàsica) En aquesta primera fase, els ponents ens exposaran les seves opinions, estudis, diferents tipus de renda bàsica.
Farem un descans de 10 minuts i seguidament començarem la segona part:
2ª part.
Durant la primera mitja hora d’aquesta segona part, es formaran diversos grups en taules de discussió per tractar els diferents matisos sobre la pròpia renda bàsica i la seva implantació al nostre país. A través d’aquests grups de participació, els assistents juntament amb els propis ponents, s’extrauran diverses preguntes que es traslladaran als ponents en l’última mitja hora.
L’acte es transmetrà en *streaming, i s’aprofitarà per muntar un petit documental que pugui servir com a material didàctic per difondre entre els cercles i la ciutadania de la resta de l’Estat.
Us esperem!
————————–
JORNADA CHARLA COLOQUIO SOBRE LA RENTA BASICA UNIVERSAL EN LA SALA POLIVALENTE DE VINYA D’EN PETACA DE LES ROQUETES (SANT PERE DE RIBES)
El jueves día 26 de Febrero los círculos de Podemos de la comarca del Garraf organizamos una charla coloquio sobre la renta básica universal en la Vinya d’En Petaca de Les Roquetes.
Esta jornada comenzará a las 19.00 y durará hasta las 21.00. Se dividirá en dos partes:
1ª parte.
De 19:00 a 20:00, intervendrán los ponentes: Daniel Raventós (economista y presidente de la Red de renta básica y, sin temor a equivocarnos, podríamos decir que es la persona que más conoce sobre el tema a nivel europeo). Estará también con nosotros Tamara Ruiz (trabajadora social y miembro fundador del circulo Podemos servicios sociales) y Héctor Zapata (miembro del circulo Podemos renta básica) En esta primera fase, los ponentes nos expondrán sus opiniones, estudios, distintos tipos de renta básica.
Haremos un descanso de 10 minutos y seguidamente comenzaremos la segunda parte:
2ª parte.
Durante la primera media hora de esta segunda parte, se formarán varios grupos en mesas de discusión para tratar los distintos matices sobre la propia renta básica y su implantación en nuestro país. A través de estos grupos de participación, los asistentes junto con los propios ponentes, se extraerán diversas preguntas que se trasladarán a los ponentes en la última media hora.
El acto se retransmitirá en streaming, y se aprovechará para montar un pequeño documental que pueda servir como material didáctico para difundir entre los círculos y la ciudadanía del resto del Estado.
Os esperamos!
La joventut com a valor polític
FIRMA CONVIDADA: Fran Moreno Segura
FIRMA CONVIDADA: Fran Moreno SeguraD’ençà que va començar la crisi cap al 2008 els partits polítics han anat adaptant el seu missatge al nou context, fent noves propostes que com tots i totes sabem, encara no ens han permès sortir-ne. La inoperància, la corrupció i les retallades han fet que hagin aparegut noves idees per a la recuperació econòmica i social d’un país mutilat per les retallades.
A Catalunya hi ha hagut un clar debat entorn al model d’Estat que volem, l’anomenat dret a decidir, majoritari en les mobilitzacions i per al qual no sembla haver-hi una resposta inequívoca i majoritària. Pel que fa a l’Estat, els dos grans partits majoritaris, PSOE i PP, s’han erigit com els artífexs d’un seguit de mesures contra la crisi que han portat milers de persones a la misèria, la precarietat i la desesperació. La resposta ciutadana va tenir un primer despertar, el 15-M l’any 2011. La Puerta del Sol, la Plaça de Catalunya, i centenars de places del país, van ser testimonis d’un fenomen d’associació, protesta i indignació ciutadana. La joventut del país, sota lemes com “no hay pan para tanto chorizo”, denunciava la corrupció i la política de retallades. Sabem com el fenomen de masses del 15-M es va anar diluint, consumint-se en la seva pròpia horitzontalitat. No obstant això, les persones que van omplir les places van tornar als barris, als pobles, i es va començar a teixir una xarxa nova de solidaritats, de grups, de persones amb interessos afins: els drets socials o dit d’altre manera, la dignitat per la qual protestaven. Llavors va donar-se el següent fenomen, el de la popularització de les lluites sectorials, portem anys de denúncia de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, dels Iaioflautes, de Stop Pujades, de les diferents marees de multituds de colors que lluiten per defensar els drets que tant ens han escapçat.
Aquesta revolta civil, contra les situacions injustes que vivim dia a dia, ha fet trontollar el que semblava impossible, dinamitar el bipartidisme que tant va denunciar el 15-M. La irrupció de Podemos a les Eleccions al Parlament Europeu de 2014, amb Pablo Iglesias (1979-) com a figura mediàtica, ha fet que els partits polítics comencin a treure cares noves als mitjans de comunicació, tot intentant parar el terrabastall que la formació lila podria generar en cas de guanyar les Eleccions Generals. En la meva opinió, Pablo Iglesias no és la primera irrupció de polítics joves compromesos amb les lluites socials que estan fent tremolar la casta. Estic pensant en Mónica Oltra (1969-) de Compromís, David Fernández (1974-) de les CUP, Ada Colau (1974-) ex-portaveu de la PAH i membre de Guanyem/Barcelona en comú, per citar alguns exemples. No, Pablo Iglèsias no és la primera figura jove i mediàtica de l’esquerra. Però cap d’ells havia amenaçat amb assolir el govern de l’Estat, cosa a la que si apunta Podem en les enquestes, aquelles fotografies volàtils que després a l’hora de la veritat es queden en res. Però les enquestes aconsegueixen il·lusionar o atemorir, i són un dels molts aspectes que poden influir en el canvi polític.
El Roto
La resposta dels partits polítics tradicionals, ha sigut apostar cada cop més per un perfil polític més jove des de l’aparició de Podem. A IU estan apostant per Alberto Garzón (1986-) qui ja venia amb un bagatge esperançador, activista del 15-M i diputat més jove de la legislatura. Tania Sánchez (1978-) tertuliana habitual de la Sexta Noche, també semblava una aposta per a IU, al menys per a Madrid, però el presumpte cas de nepotisme en el que s’ha vist involucrada i la seva marxa han descartat aquesta possibilitat. Ella fundarà un nou partit de confluència que veurem quin paper juga en els pròxims mesos. Per la seva banda, el PSOE és qui presenta el candidat més impostat, Pedro Sánchez (1972-). El seu look de galán que sembla sortit d’una reposició de Amar en tiempos revueltos, ha estat passejat pels platós de El Hormiguero, Desafio Extremo o Salvados i el gran moment televisiu de la trucada a Sálvame i la cara de estupefacció de Jorge Javier Vázquez han quedat gravats a la retina de molts. El seu populisme quasi ens enganya. però no, li ha faltat poc temps per a tornar a pactar amb el PP amb motiu de la llei antiterrorista en resposta dels atemptats a Charlie Hebdo. A la campanya de les Eleccions Generals de 2011, un mitjà de premsa anglosaxó publicava que els dos candidats, Mariano Rajoy Brey (1955-) i Alfredo Pérez Rubalcaba (1951-) eren, ambdós, vells cadàvers polítics sense carisma. En el sistema del 1978, on s’alternen les dues forces, en cas d’eleccions és clar que una cara nova i jove com Pedro Sánchez, com a única opció d’alternativa real, potser hauria pogut plantar cara, però sembla ser que aquest moment, per sort, ha passat.
Quina ha estat la reacció de la dreta davant d’aquesta allau de homes i dones joves en la política? Ara s’està fraguant el que jo anomeno l’anti-Podem. Quin polític, a nivell estatal, podria fer ombra a Pablo Iglesias des d’una posició de centre-dreta? Doncs aquest no és altre que Albert Rivera. Per als catalans, no ens resulta una cara nova, sabem que porta anys defensant les seves idees al Parlament de Catalunya. Tot i discrepar en molts punts del seu programa, és tracta d’una figura relativament moderada i brillant com a orador. A més a més apareix com la cara amable del que representava UPyD, dirigida per un altre cadàver polític, Rosa Díez (1952-), i que a Catalunya sempre ha aconseguit resultats irrisoris, com quan la CORI de Carmen de Mairena (1933-) va obtenir més vots que UPyD.
És la joventut un valor positiu per sí sol en la política? Jo crec que no. Però totes les joves polítiques i polítics que he anat anomenant tenen en comú que en el moment en el que es va deixar enrere el franquisme i es va pactar la Constitució (1978), fins i tot en el moment del Cop d’Estat del 23-F (1982) eren menors d’edat o pràcticament acabaven de néixer. Aquest fet els allibera d’una càrrega simbòlica, la motxilla dels pactes que es van haver de fer amb el franquisme, del bipartidisme monàrquic que es va instaurar i al qual poden, en alguns casos, posar fi, en d’altres regenerar-lo. Resulta realment paradoxal que, en cas de guanyar les eleccions Pablo Iglesias, governaria amb 23 anys menys que Mariano Rajoy, sent el president més jove de la democràcia espanyola.
A banda de la ruptura amb el Règim del 1978, del potent missatge ideològic, està clar que la joventut d’ara ha crescut amb uns valors democràtics i amb unes oportunitats que s’han vist esquinçades per la crisi i que parteixen, en molts casos, amb una capacitat de mobilització i de preparació molt superior a la generació anterior.
El Roto
A nivell local, la creació del cercle de Podem Ribes-Les Roquetes ha vingut acompanyada de dos franges d’edat majoritàries, els que van viure la Transició i els que han arribat a l’edat adulta en plena crisi i per als que el món s’ha vist tancat de les oportunitats que van tenir els seus pares. Els i les joves, no podem, sense la gent amb experiència, combativa i compromesa amb els drets socials canviar la nostra societat cap a un model més just, més sostenible i més digne. El fet de tenir una edat biològica major o menor no ha de ser un valor per si mateix. En una societat cada cop més envellida, no podem esperar el canvi només des dels joves. Totes les franges d’edat hem d’estar compromeses amb el canvi. Els homes i les dones, entre tots i totes, hem de aconseguir arribar cap a una societat, un model d’Estat, que ens permeti a tots ser lliures, iguals i amb dignitat.
Fran Moreno Segura, es técnico superior en proyectos y dirección de obras de decoración y en la actualidad cursa el último año de la carrera de historia y el tercero de de arqueología en la Universidad de Barcelona. Vecino de Sant Pere de Ribes.
El camí cap a les Eleccions Municipals de Sant Pere de Ribes
FIRMA CONVIDADA: Fran Moreno Segura
Els partits polítics de Sant Pere de Ribes comencen a perfilar qui seran els seus caps de llista. CIU-VIA ja anunciat que repetirà l’alcalde Lluís Giralt. El passat 29 de gener va presentar-se davant de 400 persones Abigail Garrido que liderarà el PSC. Pel que fa a ERC, fa mesos que van anunciar que seria Josep Graells. Bàrbara Scuderi, per la seva banda, ja ha anunciat que no continuarà com a candidata per ICV-EUiA.
La UM9 està motivant una plataforma política anomenada Ajuntem-nos, i de moment no s’ha perfilat ningú. El mateix passa amb la agrupació electoral Fem Poble, que treballarà un programa participatiu i obert a la ciutadania sobre els valors de la democràcia i la transparència, i que en última instància triaran les persones per a defensar-lo.
Per últim, ens trobem amb els casos del PP, que no ha confirmat candidat, i de Maribel Lucas, la regidora no adscrita, ex de CIU-VIA i que no ha declarat si tornarà a presentar-se. No sabem si MES o C’s es presentaran a les eleccions municipals, o si repetirà la UCE, que va treure 39 vots a les passades eleccions municipals.
Liderar un partit polític té les seves conseqüències, per exemple, un lider carismàtic pot arrossegar més que fins i tot el propi partit, per contra, els personalismes poden diluir el programa i centrar-se en atacs destructius contra la persona. Al passat ple del 29 de gener, hi van haver dos xocs dialèctics importants. El primer, entre Abigail Garrido i Lluís Giralt. La primera va preguntar sobre l’adjudicació a l’empresa del germà de l’alcalde, Construccions Giralt S.L. de les obres al castell de Ribes. L’alcalde va contestar, i així va refermar la secretària al ple, que el procés havia seguit totes les pautes legals i que no s’havia comés cap irregularitat. Cop baix cap a l’alcalde. S’ensumen eleccions. El segon va produir-se quan Maribel Lucas va donar suport a la denúncia dels socialistes per l’adjudicació de les obres i tant Garriga com Gabaldà van retreure-li que es pronuncies en un cas d’adjudicacions d’obres per parentiu quan el seu marit va participar en un procés de contractació de personal en el que ella havia redactat les bases.
La vella política, és així. No es tracta de ser millor, ni de buscar el millor per al poble, sinó destruir i desgastar al rival. A la pel·licula Finding Neverland (2004) hi ha una frase magnifica per a il·lustrar la política local: “Cuando alguien adquiere un poco de fama, la gente le observa, todos buscan el modo de hundirle” Lluís Giralt li ha tocat fer el pitjor paper en el pitjor moment. Ha tingut que ser l’alcalde i alhora, familiar del propietari d’una empresa que ja havia treballat anteriorment per a l’ajuntament i que els tècnics van triar per ser la més adient per als interessos públics segons uns requisits preestablerts.
En un moment de desafecció política, pot semblar poc ètic que es contracti una empresa d’un familiar tan directe de l’alcalde, però en tot cas és un fet totalment legal. Això si, el grup socialista, un cop llençada la pedra ha amagat la mà, i no ha volgut fer més declaracions. L’objectiu, mermar la credibilitat del rival que ocupa el poder i la centralitat política. Però Garrido també sap que és que li fagin guerra bruta a ella. En un dels últims plens, quan van presentar una proposta per als pisos de protecció oficial, va ser escridassada per la PAH i Garriga, va poder esplaiar-se a gust amb ella, tot recordant-la les responsabilitats que havia tingut quan governava Josep Antoni Blanco en aquest afer.
La vella política viu de la hemeroteca i dels draps bruts. Que faran quan entrin noves forces polítiques en joc que no hagin viscut els vicis de tants anys barallant-se al saló de plens? Proposaran debat, crítica constructiva, o seguiran amb l’insult, les mitges veritats, i la denúncia com a arma electoral i no com a garant de la transparència. Quan apareguin forces assembleàries com Ajuntem-nos o Fem Poble, o gent nova com Josep Graells a ERC, de que es parlarà als plens? Esperem que dels veritables problemes del municipi i de com solucionar-los.
Fran Moreno Segura, es técnico superior en proyectos y dirección de obras de decoración y en la actualidad cursa el último año de la carrera de historia y el tercero de de arqueología en la Universidad de Barcelona. Vecino de Sant Pere de Ribes.
Resum reunions amb els partits polítics municipals octubre/novembre 2014
¿Us enrecordeu que vàrem votar uns portaveus provisionals per poder respondre el primer contacte amb els partits municipals interessats en conèixer-nos? Com ens vam compometre a fer transparent el contingut de les reunions, fem visibles avui els resums de les mateixes perquè els hi podeu donar un cop d’ull:
https://drive.google.com/file/d/0B1Mt6xJs3BGfWDE1VWstYXFyMkE/view?usp=sharing
Representar
FIRMA INVITADA: Enver Aznar Méndez
Últimament, degut als últims esdeveniments pels que he passat, li dono moltes voltes al concepte de “representar”. M’ha tocat formar part del Consell Ciutadà de PODEM VNG, a més com a portaveu i, per tant, es podria dir que soc representant de tots els simpatitzants de PODEM dins de la ciutat (o de tots els ciutadans, segons com es miri); cosa que, a la meva manera de veure-ho, em comporta una responsabilitat de cara a la meva “llibertat d’expressió”. No és que ja no pugui expressar les meves opinions, penso seguir fent-ho sense cap tipus de dubte, però tinc que preveure que molts poden entendre que no és la meva opinió el que expresso, sinó les idees d’altres. Que vol dir això? Doncs que a part de propietari de les meves idees ara sóc portador d’opinions comunes, gestor d’ideologia per dir-ho d’alguna manera, i com jo, tots els meus companys del Consell Ciutadà (ja no parlem de l’Iván, el Secretari General).
Viñeta: Forges
Representar vol dir actuar, té un punt de ficció. És molt possible que en algun moment em toqui defensar arguments que no son meus amb tota la dificultat que això comporta. Ara correm un gran perill que es que les idees que ens han portat fins on som ara, la manera de defensar-les, les opinions expressades…. de cop ja no ens serveixin, que morim per la responsabilitat descrita. A tots ens venen exemples de representats polítics que en el seu moment tenien un discurs compromès i coherent i paulatinament “per responsabilitat” el van anar moderant fins arribar a consells d’administració… ens hem de moderar? NO! Simplement hem de deixar clar quan la nostra veu expressa altres veus i quan defensem idees pròpies (normalment, els dos casos coincidiran).
Ara mateix em venen al cap el munt d’amics que m’han amenaçat amb que ara no em puc tallar, que tinc que seguir com fins ara mentre altres m’han dit tot el contrari: “ara ets un representant! Responsabilitat!”… Crec que en l’anàlisi hi ha un error, seguim personalitzant massa en la figura del representant. És totalment impossible que algú representi la veu de centenars (o milers) de persones sense equivocar-se, sense deixar-se influir per les seves opinions, impossible! El cas és que les veus no s’han de callar, em de deixar d’utilitzar els portaveus com a substituts i veure’ls com el que son, un mer complement per quan no caben totes les veus, una eina. Per tant, deixem de delegar en el que no es pot delegar, jo soc portaveus però també tinc portaveus que parlaran per mi en els llocs on no pugui arribar, la qual cosa mai pot provocar que jo em desentengui d’aquests llocs perquè ja hi ha algú responsabilitzat. Fiscalitzaré sempre el que es diu en nom meu i seguiré posant la meva veu al servei de les meves idees, de la mateixa manera espero que totes les persones que sentin que la meva veu els representa em fiscalitzin a mi, no em deixin cometre errors i no es desentenguin, la seva veu segueix essent imprescindible.
Arriba una època de forts canvis i un dels que hem d’aconseguir és entendre que, com a societat, no podem permetre’ns que el funcionament de certs mecanismes depenguin de l’oratòria d’una persona o de les seves conviccions. Ens hem de protegir dels representants i utilitzar-los a favor nostre, qui és portaveu no lidera res, simplement explica el que estem fent entre tots. I seguirà sent entre tots, sense delegar res més que l’estrictament necessari, com podem assolir el canvi polític i social que necessitem.
Enver Aznar Méndez és membre del Consell Ciutadà Municipal de Vilanova i la Geltrú. És treballador social i actualment cursa un màster en drogodependències. Escriu al seu blog.
Alfonso Guerra, Podemos, el leninismo y el sursum corda
FIRMA INVITADA: Pepe Gutiérrrez-Álvarez
Contra Podemos todo vale, se le puede llamar leninistas, nazis o estalinistas. Ni el sunsum corda podrá cuestionar los oscuros privilegios de tantos cargos públicos “socialistas” (o “comunistas”).
1
Ha sido portada en todos los diarios: Alfonso Guerra acaba de elevar el tono de los improperios contra Podemos desde su revista, editada desde su Fundación Sistema. Un medio personal que no necesita suscriptores pero que paga bien artículos siguiendo parámetros diferentes, por un lado están los que marcan la línea a la medida de Guerra y de otro, aquellos de mayor nivel que arropan el prestigio del proyecto… Los segundo raramente contradicen lo fundamental de los primeros.
Los autores de las acusaciones sobre las connotaciones nazis y estalinistas pertenecen totalmente a los primeros, Son “compañeros” reconocidos que han pasado por la deriva del PSOE reinventado, de sus ascenso, crisis y descomposición como ala izquierda del partido único –el de la oligarquía- que ha dominado el escenario político nacional, discrepando en lo secundario y coincidiendo en lo fundamental.
A estas apreciaciones –dichas con la mayor acritud en contraste con el lenguaje versallesco a los pies de la primera dama de los terrateniente del país-, hay que sumarle la caracterización vertida por el “compañero” Cesar Luena, la que tacha a Podemos de leninistas. Algo que en el léxico de los aparatos ideológicos del triunfal-capitalismo, no supone la menor contradicción a los acuñados por Guerra, un personaje tan emblemático y tan intocable como lo fue Jordi Pujol hasta hace dos días.
Como es sabido, Don Alfonso también guarda las siete llaves del candado de la tumba de Pablo Iglesias (Posse, claro), alguien que, como Jaime Vera, Facundo Perezagua o Antonio García quejido, partía de los mismos referentes que el principal fundador da la Rusia soviética, de una revolución a la que el PSOE original ofreció apoyo más o menos crítico –según-, al menos hasta que llegó al gobierno.
De ello podría ser representativo. Ludolfo Paramio, el antiguo director de Sistema cuando esta revista cultivaba el marxismo crítico. Aunque en el Wikipedia parece que la biografía de Paramio empieza en 1982, cuando ingresó en el PSOE y pasó de marxista a “guerrista”, un año antes tradujo el “breviario” de E.H. Carr, La revolución rusa. De Lenin a Stalin, 1917-1929 (Alianza, 1981), un autor indispensable para hablar en serio del “siglo soviético” (Moshe Lewin), un siglo que no se puede entender sin 1917, pero tampoco sin la impresionante lucha del pueblo ruso contra el ocupante nazi. Una ocupación que, por cierto, habrían visto con buenos ojos las potencias liberales sí a Hitler en su locura, no le hubiera dado por atacar también a Gran Bretaña y Francia.
Criterios como estos eran moneda común en revistas como Sistema de aquella época, cuando los franquistas abandonaron el franquismo antes de que fuese demasiado tarde, y los socialistas el marxismo, el socialismo hasta tal punto que, en relación al original, no los reconocería ni la madre que los parió. Alfonso aprendió pronto que, según como, las teorías pueden ser tan elásticas como la goma, por lo tanto, sí hay que escribir que Podemos es nacional-socialista y además estalinista, pues se escribe. Además con todas las citas académicas que hagan falta, total ellos sirven a su señor.
Viñeta: El Roto
Claro que hay algo muy “humano” en su reacción, tan humano como toda corrupción social o moral, un vicio por lo demás muy antiguo. Don Alfonso, convertido más en un barón en un señor feudal de la empresa partidaria, no puede soportar que le contradigan y mucho menos se destruya todo lo que no ha creído, que algún día pueda ser imputado como el “compañero” Fernández Villa (un exminero que aprendió muy bien eso del “ascenso social” que enarbola Susana Díaz Pacheco) o como el “compañero” Narcís Serra, el que llevó el “socialismo” a la Caixa y que, al final, se descubra todo lo que todos queremos saber sobre sus fundaciones, sus revistas y todas sus prebendas y que, hasta ahora, nadie se atrevió a preguntar.
2
En un alarde de sapiencia política, Cesar Luena habla del “leninismo” y las “tácticas”, y quizás ha necesitado unas vacaciones por el esfuerzo mental. A Cesar le importa poco el significado de un concepto actualmente más bien olvidado a pesar de los discutibles esfuerzos de Slavoj Zizek (Repetir Lenin, Lenin reinventado, ambos en Akal), si bien conviene recordar que Lenin fue el gran referente del antifranquismo militante (del PCE-PSUC, de los maoístas y desde otro ángulo, para la LCR, incluso por los nacionalista de izquierdas), cuando su obra fue publicada íntegramente incluso el contenido de dos volúmenes de sus obras completas archiprohibidas bajo Stalin.
No faltaban quienes (recuerdo haberlo leído en el Ruedo Ibérico), decían que aquí, dada la penuria teórica marxista existente, lo que nos faltaba era un Lenin. Espero que a Pablo no se le ocurra ocupar el puesto. Por entonces, nadie cuestionaba el papel central del movimiento obrero en el desmontaje de la dictadura; los problemas vendrían después, en el hasta aquí hemos llegado de Carrillo y de la cúpula eurocomunista. Para la izquierda radical se trataba de ser consecuente y mantener la iniciativa del movimiento obrero y del ideario socialista hasta donde se pudiera llegar, su derrota significó el desencanto y el irresistible ascenso del eurosocialismo cuando Europa empezaba a dejar de ser “social”. Ahora estamos en otro escalón, en el de recomposición desde abajo y el movimiento obrero está muy machacado, su presencia en Podemos está por hacerse notar. Tampoco parece que desde Podemos se haya asumido una lectura leninista de lo que su discípulo Andreu Nin llamaba Els moviments d´emancipació nacional.
En los sesenta, los estudios del marxismo crítico nos enseñó que, al igual que no había un Marx de una pieza, tampoco había un Lenin sagrado ni mucho menos. Había una trayectoria, la de una socialdemocracia que se enfrentaba a una situación especialmente dura, la de la atrasada y tremenda Rusia zarista, por lo que su centralismo democrático (libertad en los debates, disciplina en la acción) dio lugar a una cierta idea del partido de los “profesionales” de la revolución, un concepto que bajo el franquismo o bajo la dictadura de Somoza por poner otro ejemplo, adquiría un sentido de exigencia, era lo que explica que los comunistas se hubieran reconstruido cuando socialistas y anarquistas no habían podido superar la suma de la represión y de las divisiones internas.
En aquel, tiempo, Lenin no comenzó a ser asequible hasta bien entrado los setenta(yo diría hasta que se publicó El último combate de Lenin, de Moshe Lewin), pero actualmente los lectores y lectores tienen a su alcance una prolija bibliografía en la que se cuentan biografías, antológicas sobre los temas más diversos, estudios y debates que permiten barrenar toda esa montaña de perros muertos que el pensamiento único ha arrojado sobre el personaje, convertido en culpable de todo lo que sucedió en la Rusia soviética después de su muerte.
3
En manos del marxismo-leninismo interpretado por el NÚMERO UNO del PCUS, Josef Stalin, las fórmulas leninistas fueron invertidas en función de las exigencias del poder, en una goma que podía servir para justificar no importa qué, y la “profesionalización” dista mucho de la que teorizaba Lenin. Se han instalado en la cultura del “aparato”, de las maniobras, son profesionales en el arte de mantenerse en las más altas estancias, estancias en las que se han instalado “camaradas” como el inenarrable Moral Santin que no fue ni mucho menos el único que accedió a renumeraciones de escándalos, o como Ángel Pérez sobre el que el finado “colega” Jesús Albarracín. Nos contaba que cualquiera que ganara un debate de tendencias podría ausentarse por el tiempo que quisiera, siempre que le dejara a él en el cargo de responsable. Porque a Ángel y a otros de su cerdo funcionarial, no tragan los métodos horizontales como no tragaron el 15M, no le echa ni con agua hirviendo, ni tan siquiera el sursum corda.
Viñeta: J.R. Mora
De haber permanecido en IU, algunos como servidor habríamos votado a Alberto Garzón, pero a sabiendas que heredamos una situación de muy difícil, la que quedó cuando los astros convergieron para defenestrar el proyecto de oposición al felipismo, a cambio de una línea de “unidad de la izquierda” en la que convergieron buena parte del aparato de IU, Iniciativa, la llamada “Nueva Izquierda” liderada por Diego López Garrido y Cristina Almeida (¿se acuerda alguien de lo que planteaban y plantearon?), el PC catalán y sus aliados “trotskistas” del POR, más la jerarquía de Comisiones con José Mª Fidalgo y en un frente que ahora trata de recomponerse. Una historia olvidada que quizás explique lo que está sucediendo, que ha tenido que llegar Podemos para abrir las puertas. Estos de un lado, del otro estaban con sus anzuelos Felipe y su partido-gobierno y PRISA con toda su caterva de propagandistas con Javier Pradera en cabeza.
Evidentemente, la IU que quedó no supo hacer los deberes.
Pepe Gutiérrrez-Álvarez. Colabora activamente en la prensa digital, sobre todo en KAOSENLARED Forma parte del consejo de redacción de VIENTO SUR, milita en Revolta Global y colabora con Procés Constituent. Vive en Sant Pere de Ribes desde 1991.
Actualitat Gener 2015
BUSOS A MADRID!
Estem preparant un autobus per a tots els interessats que vulguin ser amb nosaltres a Madrid el día 31 de gener per «La marxa del canvi».Per inscriure’ns amb nosaltres i rebre més informació ens heu d’escriure a viajemadridpodemosstpr@gmail.com amb el nom, DNI, mode de contacte i lloc de residència.
Estem preparant un autobus per a tots els interessats que vulguin ser amb nosaltres a Madrid el día 31 de gener per «La marxa del canvi».Per inscriure’ns amb nosaltres i rebre més informació ens heu d’escriure a viajemadridpodemosstpr@gmail.com amb el nom, DNI, mode de contacte i lloc de residència.
FEM UNA PLATAFORMA CIUTADANA PER SANT PERE DE RIBES
I per altra banda, informar-vos de que el projecte de plataforma ciutadana per a les eleccions municipals 2015 va vent en popa! Necessitem la vostra participació per fer d’aquest projecte el projecte dels veïns de Sant Pere de Ribes
La próxima reunió serà aquest dimarts 13 a la sala polivant de la BIBLIOTECA MANUEL DE PEDROLO!
PARTICIPA EN L’ELECCIÓ DEL NOM DE LES SEUS SOCIALS DE PODEMOS! A APPGREE
Escolleix entre:
a) Casa Ciudadana/Casas Ciudadanas
b) Moradas/ La Morada
c) Casas del Pueblo/ La casa del Pueblo
Entrar per votar:
Resultats Eleccions per la Secretaria General i Consell Ciutadà Municipal a Sant Pere de Ribes
Moltes gràcies als 50 inscrits per participar d’aquestes eleccions telemàtiques, tenint en compte la barrera informàtica, i als voluntaris que també s’han presentat però malauradament no han sigut escollits. Gràcies al esforç de tots aquest projecte cada vegada té més força!
Totes les dades de les eleccions municipals a:
http://municipales.podemos.info/resultados/
Link al document polític-organizatiu guanyador
Creemos en el futuro
FIRMA INVITADA: Miguel Claver Correa
El año próximo debe ser el año del cambio verdadero de una política caduca, anticuada y anclada en el 1978. No obstante, ésta fue útil para avanzar en una dirección de progreso y bienestar, con agentes políticos y sociales empeñados en alcanzar el nivel de nuestros países vecinos en Europa.
Con la entrada de España en el euro, aquéllos nos prometían el cambio tan felices… No hace muchos años, Zapatero llegó a decir que estábamos mejor que Francia y muy cerca de Alemania, económicamente hablando. Entonces se podría haber pensado que o bien nuestro expresidente era un visionario, o bien vivía los mundos de yupi. Según mi punto de vista, desde hace diez o quince años se ha ido fraguando un andamiaje a la medida de los países ricos del Norte de Europa —con Alemania a la cabeza— que nos coarta todo avance.
Esto va mas allá del comienzo de la burbuja inmobiliaria o la crisis-trampa, promovidas por los intereses capitalista-financiero que nuestros gobernantes no vieron o no quisieron parar. Y es que les iba muy bien, se llenaron los bolsillos y engordaron suculentas cuentas en paraísos fiscales como Andorra, Suiza, etc. Los pelotazos urbanísticos e infra-estructuras faraónicas beneficiaron a través de las “mordidas o comisiones” a la mayoría de políticos con rango de director general para arriba y a muchos alcaldes y concejales de grandes ciudades.
El batacazo de la gran banca americana, como Lehman Brothers y otras, nos despertó de nuestro sueño. La banca española y, sobre todo, las cajas de ahorro comenzaron a tambalearse a partir de septiembre de 2008. Las cosas cambiaron radicalmente y los miles de obreros empleados en las obras (mayoría extranjeros que fueron legalizados a toda prisa por el PPSOE) se quedaron sin trabajo. Y entonces Zapatero, que negó hasta el último minuto la existencia de la crisis, incapaz de solventar el desaguisado decide convocar elecciones anticipadas y disfrutar en su retiro de una buena paga por los servicios prestados.
Es entonces cuando el PP promete en su programa electoral cambiar la situación y gana con una mayoría absoluta más que cantada. Luego vimos que engañaron a toda la sociedad civil y pusieron en marcha el más duro programa de desmantelamiento del estado del bienestar. Lo hicieron con medidas de sobras conocidas: recortando en sanidad, educación, prestaciones sociales…; privatizando empresas productivas para sus allegados; nacionalizando cajas y bancos en quiebra técnica e inyectándoles miles de millones de euros para que no quiebren… Y a esto último se le añade la petición de un “rescate” a la Troika, modificando la Constitución para que sea la DEUDA, más los intereses, la primera obligación a pagar.
Al igual que en Grecia, Irlanda o Portugal, esta cuestión es impagable: porque hacerlo es ¡hipotecar el futuro de nuestros descendientes por varias generaciones! Y relegarnos cada día a más personas a la pobreza, con un panorama desolador de jóvenes bien formados sin empleo ni futuro inmediato, pensiones congeladas y salarios de miseria que no dan para el sustento digno de una familia. España avanza al estado de la posguerra, a no ser que se actúe rápido y con mano firme. Ante este panorama que Rajoy no quiere cambiar, si no empeorar con más contundencia a partir los ajustes mandados por Merkel y compañía, no hay mas solución que un cambio en la forma de gobernar.
Me sumo a algunos millones de ciudadanos españoles que estamos asistiendo al nacimiento de un partido: PODEMOS. Este partido fue impulsado —en su mayoría— por un grupo de jóvenes profesores politólogos que a partir de los movimientos del 15M se concienciaron del grave estado de la política española. Una situación en la que a una “casta” consolidada no se le ve ninguna intención de girar ni cambiar su política o su modus vivendi. Y es que la casta es vividora de lo público y tiene su futuro económico y el de sus familiares bien reforzado.
En conclusión, Pablo Iglesias y su equipo han ilusionado a una gran mayoría, llamando a las cosas por su nombre y con una visión muy diferente para solucionar la situación. Pero hay que colaborar y poner nuestro granito de arena para que se produzca una verdadera marcha atrás en el deterioro sufrido y en el que vendrá.
Miguel Claver Correa, va ser regidor de Serveis i Via Pública de Sant Pere de Ribes per UM9 a la legislatura 1995-1999. Radioaficionat i amant del ciclisme. Jubilat preocupat per la seva pensió. Veí de Sant Pere de Ribes.
Partits polítics de Sant Pere de Ribes i les xarxes socials: Vella i Nova política
FIRMA INVITADA: Fran Moreno Segura
A les Eleccions Municipals de 2011 van obtenir representació a l’ajuntament de Sant Pere de Ribes 7 regidors del PSC, 5 de CIU-VIA, 5 d’UM9, 3 del PP i 1 d’ICV-EUiA. Fora d’aquesta representació existeixen altres forces polítiques al municipi en puixança com ERC, Podem o la jove MES.
Fa temps que les xarxes socials representen un sector de la població activa, jove i en constant creixement que ha trobat un mitjà d’expressió i informació a internet. Les noves relacions del segle XXI passen per les telecomunicacions i això no s’escapa a les forces polítiques. Els/les nostres fills/filles veuran de forma anacrònica la penjada de cartells a l’inici d’una campanya electoral. Actualment, un meme a les xarxes socials pot tenir molta més difusió que qualsevol campanya publicitària en paper i a més generen interacció, per la qual cosa són una eina imprescindible per a la política, també per a la local.
Les xarxes socials analitzades són Facebook i Twitter. No vull entrar en detalls tècnics, però Facebook permet reflectir millor el seguiment dels simpatitzants, la difusió de textos, articles i fotografies de partit. Twitter, en canvi, amb els seus 140 caràcters, limita la difusió de textos (normalment es pengen en un link) i d’imatges, que es estan limitades. En canvi, un bon tweet, amb un bon text o una bona imatge pot tenir una repercussió important. A més, si un tema està sent comentat a Twitter pot arribar a convertir-se en trending topic o tema del moment, cosa que pot fer que s’aconsegueixen difondre idees i conceptes d’una forma impressionant. Per tant, un mateix partit polític, a Facebook i a Twitter pot tenir estratègies ben diferenciades. Segons com els seus encarregats/des de comunicació ho plantegin poden donar la mateixa, més o menys importància a aquestes xarxes. La política local és un bon lloc per palpar aquestes estratègies.
Dos casos paradigmàtics en els partits amb representació: PSC i UM9
L’exemple de com no s’han de dur les xarxes socials el dona el PSC. Dedica molt poques entrades al seu Facebook, i en molts cops són tweets vinculats des del seu perfil de Twitter, que en la majoria de casos només utilitzen durant les sessions plenàries. Publiquen en dates importants, com el dia contra la violència de gènere i fan difusió dels seus pocs actes. És la única força política que ha perdut seguidors/es a Facebook. A l’agost tenia 731 seguidors/es, mentre que a data d’avui en tenen 722. També s’ha de dir que tenen unes Joventuts Socialistes amb perfil propi que publiquen amb certa regularitat però que, al ser una pàgina diferent, queden fora de la principal i no poden ajudar a refrescar i revitalitzar el perfil general. Realitzen una difusió, doncs, vertical, on l’apropament a la ciutadania que demostren al carrer no és reflexat a la xarxa. No obstant, són la tercera força a Facebook i la segona a Twitter, fruit, en la meva opinió, de la seva popularitat com a primera força política històrica del municipi.
En la banda contrària trobem a UM9. Són molt actius a Facebook i a Twitter, sobre tot a la segona plataforma, on són la formació política més seguida. Solen publicar els seus actes i compartir idees i articles vinculats al seus ideals, sobretot de premsa, tuiters catalans i polítics vinculats a les esquerres o al sobiranisme. També comparteixen molts tweets que parlen dels drets socials i de les desigualtats dels nostres temps. A ningú se li escapa, a més, que ha sigut l’any de la Consulta i que els partits polítics favorables a la votació han tingut un seguiment especial i el 9-N ha sigut un dels temes estrella. La participació activa a Twitter dona a qualsevol ciutadà molta informació de en que estan treballant i són un exemple del que és fer nova política a les xarxes, no només compartint informació de partit sinó fent difusió de les idees que poden ser d’interés social.
Les forces sense representació: ERC i Podem.
Si hi ha una força catalana que ha multiplicat les seves expectatives d’èxit ha sigut ERC des del moment que va entrar en debat, a partir de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, el dret a decidir. Paral·lelament, ERC ha sigut un partit que no ha obtingut gaires èxits electorals a Sant Pere de Ribes. Hi destaca, sobretot, el fet de ser primera força política en nombre de vots a les passades Eleccions al Parlament Europeu de 2014. Els grans resultats a les europees i a les enquestes, la defensa del dret a decidir i la independència i ser l’alternativa clara de govern a CIU a Catalunya han fet que es dispari l’interés i el suport a aquest partit. Això s’ha reflectit en un gran nombre de seguidors a Facebook que han interactuat i compartit el dia a dia previ i posterior al 9-N i en el que s’han fet resó de les notícies sobre el tema. Això explica, en part, per que tenen un gran nombre d’amics a Facebook (1521) i són la primera força local en aquesta xarxa social. A Twitter, en canvi, tenen una representació més discreta (116 seguidors/es). Això és fruit de la gran dedicació als temes nacionals on molt sovint fan retweets d’altres perfils d’ERC i en els quals no es mostren com un element diferenciador. No obstant això, l’element fresc i reactiu, ha sigut la creació de les joventuts locals (JERC @JERCSPR) que ja tenen més seguidors/es que el perfil principal (128) gràcies a la seva feina de difusió local, donant-se a conèixer, publicant fotografies pròpies i plantejant temes locals (com l’ampliació dels horaris de les biblioteques).
Podem és la gran revolució a les xarxes socials. El Cercle Podem Ribes – Les Roquetes ha estat present a Facebook des de la seva creació al mes de juny, quan van ajuntar-se el cercle de Ribes i el de Les Roquetes. En mig any han aconseguit ser la segona força política a Facebook (primera fan page local). Els seus 762 seguidors/es a Facebook representen un 20% més del total de vots que van rebre a les europees (582). Aquesta tendència és significativa, ja que a les europees eren una força desconeguda per a gran part de la població i ara són freqüents els bons resultats a les enquestes i el fort debat que generen a televisió i al carrer. Des d’un primer moment, Podem Ribes-Les Roquetes ha donat a conèixer el partit alhora que donava a conèixer articles d’investigació locals i compartia informació de interès general. A tall d’exemple, van denunciar l’estat del Parc Central de Les Roquetes i l’ampliació de la Casa de la Vila, han realitzat enquestes on-line sobre la situació local, han donat difusió a iniciatives locals com la Plataforma de suport al 9-N o les manifestacions per la pau a Palestina, així com també han publicat amb les JERC una carta demanda d’ampliació dels horaris de les biblioteques. Les seves publicacions a Twitter han estat continuades, donant difusió a problemes locals, difonent les diferents assemblees, xerrades i actes que han fet i elaborant infografies i creacions pròpies que han estat compartides per mitjans de comunicació locals i altres cercles Podem. Transparència, participació i democràcia han sigut les prioritats del cercle a les xarxes.
A on ens porta tot això?
El treball de les Joventuts Socialistes, les JERC, UM9 i Podemos a les xarxes socials està reflectint una realitat: Cada cop més gent està informada o vol estar-ho, llegeix, reflexiona i a més vol fer saber que està d’acord o en desacord de les polítiques dels partits. Demanden participació en el joc polític, proximitat i transparència. Si bé és cert que partits com ERC i Podem tenen el vent a favor per unes expectatives nacionals/estatals molt positives, quan mirem les seves publicacions amb lupa veiem que també tenen èxit aquelles vinculades al món local. Per això el perfil de les JERC i Podem tenen una força relativament important en tant poc temps. El poble té ganes de participar, de saber i d’expressar-se, com ho demostren les interaccions continues al perfil de la UM9 des de fa molt temps, el partit que, juntament amb Podem, més ha apostat per l´ús de les xarxes socials com a element d’empoderament ciutadà.
Mentre que alguns partits com el PP de Sant Pere de Ribes han promocionat actes i paellades un cop ja s’havien fet i han bloquejat seguidors, altres partits com UM9, ERC o Podem, han promocionat la participació en actes polítics i a les xarxes, no han defugit el debat i han tingut interessants discussions a Twitter. S’han mullat. I els seus seguidors hi han dit la seva. Són freqüents els intercanvis dialèctics entre UM9 i Podem, a vegades des de l’admiració, a vegades des del desacord, però això és la nova política. La interacció directe entre ciutadania i política és la tornada al debat i a l’intercanvi d’idees que s’havia perdut. Quan hom compara la vitalitat política que desprenen les xarxes amb la vella política de les sessions plenàries en les que frases i expressions com «i tu més», «l’ara m’aixeco per que estic en desacord amb vostè» o «posar pals a les rodes», són la tònica, un no pot més que esgarrifar-se. Les xarxes socials són la gent del demà trucant a la porta d’avui.
Fran Moreno Segura, es técnico superior en proyectos y dirección de obras de decoración y en la actualidad cursa el último año de la carrera de historia y el tercero de de arqueología en la Universidad de Barcelona. Vecino de Sant Pere de Ribes.
Podemos y el derecho a decidir (en todo)
FIRMA INVITADA: Pepe Gutiérrrez-Álvarez
Meterse en Podemos tiene su parte de aventura, no hay día sin una o varias novedades de calada “histórica”. Anteayer fue el desembarco de Pablo Iglesias en Barcelona donde dejó clara sus preferencias sobre el “fet nacional” catalán, ayer nos enteramos que una encuesta sobre la intención de voto en Euzkadi la colocaba un poco por debajo del PNV que ha ganado todas las elecciones desde 1977.
Estas expectativas se hacen notar en la calle, ahora ya no se comenta tanto el auge sino, ¿cómo lo vais a hacer?, que es justo lo que me acaba de preguntar el tendero que había sido concejal por el PP y que ahora brama contra sus antiguos jefes. Semejante aceleración se explica por la ira acumulada, una ira que ha ido ganando terreno a la resignación que todavía pesa lo suyo.
Los poderosos se habían pensado que la gente de la calle “estaba pillada”, que podrían llevar a cabo su contrarrevolución social sin problemas digno de mención. Todo estaba atado y bien atado. La última tentativa de respuesta, la de la IU de Anguita –programa, programa, programa-, fue desactivada sin reacción social por una maniobra movida entre Felipe y PRISA. Eso sí, con la connivencia de las Comisiones Obreras del emblemático José Mª Fidalgo y de lo que se vino a llamar “la izquierda transformadora”, que por nombre no iban a discutir.
Luego nada. Hasta hace un par de años nadie parecía dudar que quedaba bipartidismo para rato, después, parecía que para ganar, el PSOE se vería obligado a echar mano de IU como en Andalucía. Los amantes de los buenos cargos, la estirpe de Moran Santin. Ángel Pérez y otros “cuadros”, se las prometían felices.
Ya lo había dicho Cioran: no había donde ir. Sin embargo, habían pasado cosas en América Latina, había aparecido Sirias (que no era como IU por más que Cayo Lara lo proclamara), las revueltas árabes, el 15 M. Esto abrió una brecha por la que irrumpieron la izquierda de las naciones periféricas: Bildu, Anova y las CUP. Aquí en Cataluña más claramente que cualquier otro sitio, la respuesta a la crisis se tradujo con una enorme movilización ciudadana que acabó desbordando todas las previsiones y obligó a Mas a cabalgar el tigre. Los intereses de éste no eran diferentes a los de Rajoy, pero su juego sí, y en política hay que saber hilar muy fino.
Podemos llegó con hambre atrasada. Habían pasado varias generaciones desde que Felipe le dio la vuelta al guante de sus promesas para gestionar las medidas que la derecha era incapaz de aplicar contra el pueblo. Así, por citar un solo ejemplo, en la localidad de Sagunto ganaron las elecciones por mayoría absoluta con un programa contrario al desmantelamiento industrial, una mayoría que luego utilizaron para legitimarlo, habían invertido la democracia. También lo hicieron cuando impusieron un sistema judicial fuerte con los robagallinas, inexistente para los señores. Lo pudieron hacer porque el precio de la Transición comprendía la destrucción de una izquierda digna de este nombre. Una izquierda insumisa que apostó pacientemente por un nuevo comienzo, de un tiempo en el que la calle comenzó a ser ocupada de nuevo por los desposeídos.
Podemos aparece como la culminación política de todo ese proceso. En su conformación confluyen varias capas, siendo el principal el compuesto por los activistas de las plazas del 15 M. Luego viene otra de antiguos combatientes con más historia por detrás que por delante, pero que saben de experiencias de confiar en las jerarquías partidarias. Otra congrega a personas afectadas por las agresiones que han tomado conciencia. También hay una capa de gente que se había tragado el cuento de que no había vida fuera del bipartidismo, y por supuesto están los “carreristas”, los que se suman al carro de la victoria. Se distinguen por su amor a los cargos y por su tentación en blindarlos, aquí el control democrático y los límites deben de ser factores muy rigurosos.
Esta heterogeneidad de generaciones, escuelas e intereses, hace ardua las tareas organizativas propias de una formación que ha cogido el tren de la historia a una velocidad sin apenas antecedentes. Tal dificultad resulta todavía superior en las naciones sin Estado como Cataluña donde confluyen los dos fenómenos sociales que más preocupan a los poderosos y sus abogados, como dejó declarado el Gran Botín.
Según las encuestas, Podemos alberga a mucha gente indecisa sobre el derecho a a la independencia. No creo equivocarme en aseverar que una mayoría cree que los derechos sociales están por encima de los nacionales, que piensan que estos son utilizados como una cortina de humo por convergentes y por ERC, cuyo discurso “socialdemócrata” no aparece en el momento de la verdad.
Seguramente no somos pocos los y las, que entendemos como imprescindible una inteligente ecuación entre ambos derechos, por lo tanto, el pronunciamiento a favor del derecho a decidir, incluyendo la independencia sí una mayoría lo quiere así, luego ya se tratará con el resto de España de tú a tú. Esta opción encaja perfectamente con la idea tan extendida de dicho derecho debe resultar extensible a todos y cada uno de los grandes temas sociales afectados por el virus privatizador y por los privilegios de los grandes empresarios que gozan casi de las mismas prerrogativas que la antigua “nobleza” contra la que se levantó el pueblo en 1789.
Desde este punto de vista, existen posibilidades muy amplias de crear plataformas municipalistas democráticas siguiendo la estela de Guanyem, lo mejor que Podemos está haciendo en el Principado. En este cuadro, la CUP es un aliado de primer orden. Es por eso que pienso que la referencia efectuada por Pablo en Barcelona sobre algo tan fútil como el “abrazo” entre Mas y David Fernández, no cuadra con las “buenas maneras” que los portavoces de Podemos han utilizado con IU y con otras izquierdas, con el tono abierto y dialogante tan presente en los programas de “La Tuerka”. David es el mejor parlamentario que la izquierda haya tenido jamás en el Parlament, alguien del que aprender, necesario para tender puentes.
Queremos dejar atrás un tiempo en el que el yo primaba sobre el nosotros, el nosotros es el criterio fundamental para avanzar en una aventura llena de riesgos y en la que no podemos equivocarnos demasiado.
Cercle Podem Ribes-Les Roquetes 